Com sabeu, l’AAF està afrontant reptes extraordinaris però no per això s’ha de llençar la tovallola. Precisament els moments difícils, igual com faria un atleta, cal superar-los amb més determinació i voluntat de tirar endavant amb la idea clara que en la vida tot són cicles i que ja vindran els moments on les coses seran més fàcils o estaran més de cara.
Un dels moments sempre difícils pel club és dir adéu a persones que ho han donat tot pel club i pels socis. Amb la seva implicació, simpatia, sacrifici i exemple han ajudat a fer créixer els atletes per sobre de les seves expectatives, sovint rebaixades per creences limitants que tots, en major o menor mesura, tenim.
En concret, ens referim als entrenadors Moha Jelassi i Yassir El Boussettaoui. Per sort, encara podem gaudir de la companyia d’en Yassir com a soci i atleta.
En Moha va centrar-se en entrenar als Tramuntanners. La seva motivació i mètode d’entrenament ha servit perquè molts Tramuntanners hagin fet el salt a la competició oficial, tant a nivell regional com nacional.
Tots els atletes i socis us trobarem a faltar i us desitgem el millor! Alguns d’ells han volgut expressar el seu agraïment públic per tot aquest temps dedicat a ells:
En Yassir no ha sigut només un entrenador, sinó que per mi ha sigut un company i un amic que sempre ha estat en les bones i en les dolentes. Sempre m’ha ajudat quan estava malament, i sempre s’ha esforçat perquè pugui superar-me com atleta i això s’agraiex molt. Aquest esport ens ha donat molt bones experiències junts. Gràcies a ell sóc l’atleta que sóc ara. Tot i que marxis sempre et recordarem, espero que l’atletisme ens doni més experiències junts i que en siguin de bones.
Roger Pérez
QUÈ HA SIGNIFICAT PER A MI COMPETIR EN CATEGORIA MÀSTER?
Feia 3 anys que entrenava amb el grup funcional del club i en una reunió de socis se’ns va presentar la oportunitat de demanar què volíem fer. “Competir” vaig pensar. I tot i que em va semblar una idea descabellada, als meus 42 anys i amb la pèssima experiència en totes les modalitats d’atletisme, no vaig renunciar al meu desig i al final ens vam engrescar unes quantes. Fins i tot la meva mare! I així, es va formar l’equip de MÀSTERS F35, F40, F55, F70 i M70, gens malament!
La primera vegada que vaig escoltar la paraula màster em va sonar molt estranya. I em va fer respecte, la veritat. Amb la decisió que havia pres, ara m’havia de posar les piles! Entendre què eren els “controls”, conèixer les especialitats i les categories de l’atletisme, saber interpretar totes les línies d’una pista d’atletisme, saber sortir amb els “starters”, les normes dels velocistes, les dels relleus, les de les tanques, les de salt de longitud,…. ufff! Molta cosa en tant poc temps!
Però el pitjor no era això. El pitjor era que havíem de desaprendre per tornar a aprendre. Em refereixo a la manera de córrer. El nostre coach Moha, si em permeteu dir-li així, perquè a part d’entrenar-nos , ens donava sempre molt suport emocional i ens sentíem molt acompanyats per ell, va haver de fer terribles esforços per ensenyar-nos la famosa “tècnica de carrera”. Que si Skipping A, el B, que si braços contraris a cama,… i no sé quantes coses més!
“Si això ens ho haguessin ensenyat de petits ara tindríem menys feina”, ens dèiem una i altra vegada amb to queixós. Però en Moha no perdia l’esperança i, si ell no ho feia, per què nosaltres sí?. Els entrenaments eren durs, és clar! Recordo alguns en especial per les ganes de plorar que em provocaven. “Vull plorar, vull plorar” deia. Algunes ho manifestaven dient renecs i paraulotes, altres abalançant-se al terra al final de les famoses sèries demanant clemència a l’entrenador. Però si ell era dur, nosaltres encara més.
El cas és que mica en mica , vam anar perfeccionant “tècnica” i milloràvem els resultats. Paraules com “empuja, empuja”, “aguanteu la tècnica fins el final”, “ genolls amunt”, “inclinació”, “turmell fort!” “i els braços què???” i mil indicacions i correccions més em van quedar gravades al cap. Controls, competicions en pista coberta, en aire lliure, campionat de Catalunya, etc. No ens en perdíem cap. I en Moha, al nostre costat.
Aquesta experiència que he viscut en Moha no la podrà entendre mai. I no perquè no vulgui, sinó perquè es la meva pròpia i perquè ha incitat en mi unes ganes terribles de continuar endavant i no aturar-me que fan que res del que em proposi d’ara endavant, m’avergonyeixi ni m’empetiteixi. M’ha fet sentir una verdadera atleta, una guanyadora, i no es això el que ha de pretendre un entrenador? Fer que sentin allò pel qual estan entrenant? Doncs això Moha, moltes i moltes gràcies per tot. Com sempre he dit, has estat el meu mentor.
Gràcies també a la Tina, Mariona, mamà , Carlos i Àgata per haver compartit aquesta experiència amb mi, sou una gran família.
Finalment, també vull agrair al club per haver-nos consentit aquest desig a tots els màsters.
GRÀCIES i VISCA l’Atletisme!
Núria Modolell
La Núria ha hagut de deixar el club per canvi de residència. El club i especialment els que hem entrenat amb ella li agraïm el seu companyerisme i el seu alt nivell d’exigència en els entrenaments. Li desitgem molts èxits tant en l’atletisme com en la vida.
Encara recordo quan la Meri al setembre passat em va dir “¡Va vine Marions, que t’agradarà!” i quina sort haver-ho fet. Jo venia d’una operació d’espatlla per una lesió al plexe braquial i malgrat haver-me operat tenia un dolor crònic. Des de el primer dia en Moha va intentar ajudar-me i motivar-me. Sempre se les enginyava perquè jo pogués seguir el ritme dels meus companys malgrat les meves dificultats. Un dia, em va preguntar si m’agradaria competir i no m’ho vaig pensar.
Va ser aleshores quan vaig coincidir amb els meus companys Màsters que tot i que ja ens coneixíem amb alguns, va ser en aquests moments d’entrenaments i de competicions on vam tenir la sort de compartir la nostre passió per l’esport. En Moha, ens transmetia il·lusió i ens feia creure que nosaltres si érem capaços d’aconseguir els nostres objectius. Va unir a persones d’edats molt diferents i va construir un grup amb moltes ganes d’aprendre i de créixer en tots els sentits. Tota la feina realitzada s’ha vist reflectida amb els resultats que hem obtingut però més que les medalles, m’emporto unes grandíssimes persones:
➢ Moha gràcies per no deixar que ens rendíssim mai. Gràcies per venir amb un somriure cada dia malgrat les dificultats personals. Gràcies per creure en nosaltres.
➢ Núria gràcies per contagiar-me aquesta passió i energia a cada entrenament.
➢ Ion i Carles gràcies per fer-me veure que amb ganes i esforç tot es possible.
➢ Tina gràcies per aportar i transmetre’m sempre aquesta energia tan positiva que et caracteritza.
➢ Agatha gràcies per fer-nos sempre suport
Marions
GRÀCIES MOHA, ets un entrenador amb lideratge. Has fomentat la participació activa, el plè compromís i la confiança en l’esport fent que els teus grups, i en particular el dels Masters del qual en soc membre, treballessim amb entusiasme, amb esperit d’equip i molta il·lusió. Però sobretot amb una gran alegría i plaer de poder entrenar. No demanes “Podium” només demanes “ganes”.
A nivell personal em permeto expressar que, amb els meus 73 anys y desprès d’apuntar-me a atletisme per primera vegada fa 4 anys; aquesta temporada entrenant amb el grup de Masters liderat per en Moha, he vist realitzat el meu “somni utòpic” de participar oficialment en campionats. La meva felicitat va ser tan gran que em va portar a guanyar plata en una prova i or en una altra. Si no fos perquè tinc les medalles (materialment), no m’ho creuria. Aquestes medalles son el símbol de la satisfacció que obtinc gaudint d’uns entrenaments – quasi personalitzats – liderats per en Moha.
GRÀCIES MOHA; per fer realitat el meu “somni utòpic”. Avui, jo tinc les medalles, però tu tindràs per sempre el meu gran i sincer agraïment.
Ion
